Puigdemont no pot mantenir el seu elevat tren de vida

Carles Puigdemont y Artur Mas a Waterloo

Més que un desafiament al Govern i Junqueras, la seva candidatura a les europees, perseguia finançament: 40.000 euros a l'mes.Su dona cobra 6.000 euros mensuals de la Diputació de Barcelona, ​​que JXC seguirà controlant gràcies al PSC

A Carles Puigdemont se li acaba els diners i calcula que els 40.000 euros mensuals que costa el xiringuito de Waterloo no podrà pagar-los més enllà del mes de desembre. El lloguer de «la casa de la república», els assessors, els advocats. L'escorta privada que la Generalitat no pot pagar.

Que els seus amics Jami Matamala i Jaume Alonso Cuevillas s'hagin presentat al Senat i al Congrés respectivament no és una iniciativa política sinó un sistema de finançament per mantenir la caríssima estructura de Brussel·les. A Cuevillas, per més despesa, Puigdemont li deu una minuta de 100.000 euros dels seus serveis com a advocat. L'expresident veu com la seva flama s'apaga i els seus diners s'esgota. Sap que el tàndem que Artur Mas vol fer amb ell tendirà a folclorizarle, perquè des de Brussel·les no mana i menys amb un «home fort» com Mas a Barcelona.

Les aportacions dels independentistes de bona fe han caigut en picat després dels últims espectacles de desunió, d'inoperància i de cinisme dels seus líders; la seva relació amb Torra és cada vegada més tensa i els empresaris que alguna vegada van recolzar la causa de la independència estan tornant a la realitat que cap independència va a produir-se i donen a Puigdemont per amortitzat.

El pacte al qual sorprenentment Junts per Catalunya ha arribat amb el PSC per controlar la Diputació de Barcelona és un assaig per a futures aliances a la Generalitat, amb l'afegit de la petita misèria personal que l'esposa de Puigdemont, Marcela Topor, cobra 6.000 euros mensuals per presentar un absurd programa setmanal a la xarxa de televisions locals que controla aquesta institució, governada pels convergents els últims quatre anys.

A Quim Torra un afí seu li va dir l'altre dia que si continuava comportant-se com una titella del seu mentor, acabaria sent «el pitjor president de la història, fins i tot pitjor que Montilla», i al president de la Generalitat se li van encendre totes les alarmes i va prometre començar a actuar segons el seu criteri. La distància amb Puigdemont és cada vegada més insalvable, tot i que Torrra encara no s'ha atrevit a escenificar-la. Mas diu que amb Puigdemont pot discrepar, perquè és un polític, però que amb Torra ni això, perquè només és un boig.

A més, Artur Mas ha tornat a la política per tractar de reorganitzar l'espai polític convergent que ell mateix va destruir, si és que encara està a temps, al voltant d'una aliança estratègica amb els socialistes.

El fugat ha intentat en els últims mesos crear tot tipus de partits i plataformes per assegurar la seva manutenció. També està intentant fer-li una opa hostil al PDECat, a fi de quedar-se amb la marca electoral i amb els diners de les subvencions: però Mas va a impedir-, relegant-li a candidat simbòlic fins al pas temps acabi aixafar-i no serveixi ni per això.

La incertesa sobre la formació de govern a Espanya és un altre factor que incideix en el seu futur econòmic. La veritat que Pedro Sánchez no és de fiar, i que Miquel Iceta és el que hi ha, i que qualsevol altra conjectura seria útil. Per la seva banda, els socialistes, estan disposats a ser fidels a la seva màxima: «El PP guanya les eleccions [generals] contra Catalunya i nosaltres a Catalunya». Els signes d'un cert viratge existeixen, però encara esfilagarsats. És aviat per saber com van a concretar-se, però la direcció del vent ha canviat.