domingo, 17 de agosto de 2014

"Cal líder espiritual per procés independentista"; raó Catalunya

 El Expresidente de la Generalitat Jordi Pujol, en super residencia veraniega en Queralbs (Girona).

L'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en la seva residència estiuenca a Queralbs (Girona). El gran pare del nacionalisme ha resultat ser un bluff i l'entusiasme per una propera Diada històrica llangueix. Fins al més convençut seguidor de CiU té en el fons la lleugeríssima sospita que els que els han esperonat a la independència prometent un futur esplendorós, el que volien en veritat era quedar-se en propietat un país directament. Així les coses, ¿qui es queda ara com a referent moral en aquesta batalla cap a la llibertat? Pujol l'únic que intenta ara és entorpir als jutges.

La primera mesura del primer president electe de la Generalitat, Jordi Pujol, després de la constitució del Parlament, va ser la instauració de la Diada com a gran festa catalana, mitjançant la Llei 1/1980:
 
"Article Primer: Es declara Festa Nacional de Catalunya la Diada de l'11 de setembre.
Article segon: Aquesta llei entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació en el Diari Oficial de la Generalitat.
Per tant, ordeno que tots els ciutadans de Catalunya cooperin en el compliment d'aquesta Llei i que els Tribunals la facin complir. Palau de la Generalitat, 12 de juny de 1980. Jordi Pujol, President de la Generalitat. "
 
Una festa que en els anys següents va constituir una expressió cada vegada més indissimulada de les ànsies separatistes inoculades per les elits polítiques catalanes. En els últims temps, especialment, ha presumit d'especial simbolisme, amb cadenes humanes i centenars de milers de persones al carrer, tot i que també ha servit per propiciar alguns ridículs històrics.
 
El 2012, poc després que Madrid es negués a contemplar aquest pacte fiscal concebut i impulsat en gran mesura des de la patronal Foment, va tenir lloc una espectacular Diada, que va enfervorir els ànims del llavors president de la Generalitat, Artur Mas, que governava còmodament en solitari des de 2010.
 
Mas, que havia fet l'eix del seu mandat la nova finançament per a Catalunya que servís d'inici cap a la transició nacional, es va sentir més recolzat que mai. L'encara president es va veure al capdavant de la manifestació multitudinària i no va perdre temps a convocar unes noves eleccions, que no li havia demanat ningú. El resultat va ser 12 diputats menys i una necessitat de pactes electorals que poden acabar amb la seva figura política.
 
"Independència sí, però no amb tu al capdavant, que no ens fiem", va ser el que li va dir una gran part de l'electorat a Artur Mas als participants en aquella Diada històrica. El nou nacionalisme li donava l'esquena a un polític, potser recordant el dur cop que va patir quan el llavors president català, Pasqual Maragall, li va dir a la cara que "el problema de CiU es diu 3 per cent".
 
Un Artur Mas atribolat i estupefacte no va saber molt bé que respondre. Es va limitar a posar una querella i amenaçar amb no donar suports per al nou Estatut. Maragall està afectat d'Alzheimer i algunes fonts opinen que en aquella acusació, desinhibida i irresponsable, començaven a aflorar alguns símptomes de la malaltia, com va passar amb Adolfo Suárez el 2003 en el famós míting d'Albacete en el qual se li van traspaperar les fulles sense motiu aparent.
 
Maragall va demanar perdó i Mas va retirar la demanda. Mai més es va saber de l'assumpte, ni es va tornar a parlar del tema. Tuf a amiguisme polític a les altes esferes i un gran llàntia sobre l'estat de dret que la societat no ha oblidat.
 
Ara, falta menys d'un mes per a la propera Diada a la qual s'està apuntat molta menys gent de la prevista des de l'organització, potser perquè també falta menys d'un mes perquè els Pujol comencin a desfilar pels tribunals. Serà Jordi Pujol Ferrusola qui comparegui davant Ruz i qui sap quan ho farà el seu pare, requerit al seu torn per l'Agència Tributària,
 
La Diada, més interessant que mai
 
El referent moral del catalanisme, el pare de tots els catalans que ha sabut atiar amb gest contrit a la seva gent cap al separatisme perquè "no trobo motius perquè seguim junts", ha reconegut ser un evasor fiscal, en el que sembla ser només la punta de l'iceberg d'un gran escàndol.
 
El proper 11 de setembre serà més interessant que mai. Caldrà veure quanta gent va i quins missatges s'escolten, encara que també pot ser que hi hagi cert temor subjacent, que dubti de la possibilitat d'una Catalunya independent que no es converteixi, simplement, a la preuada possessió d'unes elits corruptes, que són les que han empès en els últims 35 anys a la societat des d'un catalanisme integrat cap a una postura radical, amb el "Madrid ens roba" gravat a sang i foc.
 
Resulta molt apropiat tornar a llegir l'article sobre la separació de Txèquia i Eslovàquia de l'advocada Veronika Miskovichova publicar a Vozpópuli: "la tensió inaguantable a què van ser sotmeses les dues nacions va ser creada i fomentada en gran part per molts dels líders polítics de tots dos costats d'aquell moment. Hi havia premis importants en el joc, en particular la possibilitat d'organitzar des dels respectius negociats la transició de l'economia planificada a l'economia de mercat, amb les sucoses privatitzacions de la indústria i els serveis clau incloses ".
 
És possible a hores d'ara creure una nació independent sense aquesta corrupció estructural? La independència és un dret històric o es tracta d'una quimera pregonada als quatre vents per unes elits que volen quedar-se definitivament amb un país per fer el que vulguin sense donar comptes ja a ningú? En definitiva, independents o encara més captius?
Jordi Pujol, president de Catalunya durant 23 anys, és el cap visible d'una trama familiar embolicada en una presumpta xarxa de corrupció política, que va des de l'evasió fiscal a cobrament de comissions il · legals passant pel tràfic de concessions, suborn falsedat documental etcètera...
 
Jordi Pujol era el líder espiritual que legitimava a la Catalunya no nacionalista a trencar amb Espanya. Jordi sènior s'ha autoinculpat d'uns diners evadit que, de moment, no són més que peanuts segons les altes instàncies andorranes, però al seu torn, està desenvolupant una intel · ligent estratègia de defensa, passant a l'atac. En la jurisdicció andorrana tenen preeminència els casos locals i no es poden fer judicis paral · lels.
 
És a dir: tant Andbank com BPA han de donar informació al jutge andorrà en primer lloc, abans de facilitar-la a Espanya. Una estratègia dissenyada a dilatar la investigació en el possible, encara condemnada a tenir un èxit mínim.
 
És a dir: el jutge Ruz ja ha enviat comissions rogatòries per obtenir informació de Pujol Ferrusola, de manera que la teòrica immolació de Pujol sènior seria totalment debades. No podrà aturar una trama de molts milions d'euros entorpint les indagacions sobre 4 milloncejos a Andorra.
 
El seu fill i dofí, Oriol Pujol Ferrusola, ha degut abandonar la carrera política a corre-cuita, embolicat en una presumpta trama de ITV's. El major és el protagonista d'una delirant successió d'episodis que van des del maltractament a la seva exnòvia a l'evasió de diners a sacs.
 
A CiU la donen per amortitzada
 
El temps ho aclarirà tot i no serà aviat. Sense anar més lluny, encara no hi ha sentència sobre el Cas Palau (o Millet) i les investigacions van començar en 2009 Però el que està clar és que el pare de tot l'embull actual, el referent moral, és ara un corrupte confés. El líder internacional és apallissat de manera immisericorde pel Financial Times.
 
Resulta un fiasco comprovar que el líder espiritual suprem del nacionalisme, per qui s'ha preocupat en realitat tot aquest temps en el poder ha estat pels seus fills, no per tots els catalans. Queda per veure l'efecte que tindrà tot això en el nacionalisme, tant el militant com el latent i silenciós; al qual tant i tan bé han sabut desplaçar en aquests anys amb l'argument d'una Catalunya saquejada fiscalment.
 
A CiU la donen per amortitzada. Són molts els que consideren a Mas un cadàver polític i esperen a veure el demarratge de Josep Antoni Duran i Lleida, escindint i intentant erigir-se com el receptacle dels valors democràtics dels que tant ha fet gala el nacionalisme català.
Si això és així, en teoria quedaria el camí expedit per a ERC però confien els catalans en un futur gloriós de la mà d'Oriol Junqueras, Marta Rovira o fins i tot de la musa del separatisme, Carme Forcadell? Són dignes patrons del vaixell cap a la glòria?
 
No tenen Seniority, anglicisme que en aquest cas podria procedir també de seny; d'aquesta autoritat moral que se'ls ha atribuït a Josep Tarradellas o, fins fa poc, a Jordi Pujol. Ara, no se sap molt bé a qui donar. Aquesta Diada arriba sense referents. L'ha desinflat qui la va imposar.
 
V.P.

No hay comentarios:

Publicar un comentario