Un tocomocho sofisticat

Al ciutadà català desprevingut li mostren un sobre voluminós i li diuen que conté la independència i d'accedir a ella li reportarà avantatjosos guanys, doncs ja no haurà de repartir els seus impostos amb els bastaixos que poblen la resta d'Espanya. És la versió refinada del tocomocho tradicional: el sobre està ple de promeses falses equivalents a les retallades de paper amb aparences de diners que engatusan a la víctima del tocomocho, i bastarà una pausa reflexiva en la transacció, o que l'autoritat competent doni la veu d'alerta, perquè el cosí potencial descobreixi la veritable catadura dels entabanadors i es lliure d'ells. 

 

El súmmum del desvergonyiment 

Lògicament, quan els perpetradors del tocomocho no operen en el pla individual sinó en el social, amb centenars de milers, fins i tot milions, de ciutadans en el punt de mira, la enganyifa es condimenta amb arguments identitaris, si està dirigida a un públic permeable la xenofòbia o el racisme; amb arguments econòmics, si els seus destinataris han estat perjudicats per la crisi; o amb arguments ideològics i històrics, si hi ha predisposicions intel · lectuals. Tots aquests ingredients són presents en el tocomocho de la propaganda secessionista: mitologies fantasioses, balances fiscals arreglades, falsificacions caïnites de la història, restes arqueològiques trucats, simposis sectaris. L'escola es converteix en la cambra de ressonància de les mentides i està acotada per la discriminació lingüística, i l'espai públic funciona com a escenari de manifestacions cenyides als vells motlles totalitaris. Els mitjans de comunicació oficials i subvencionats repeteixen la mateixa versió deformada de la realitat. I els demagogs menteixen, menteixen i menteixen. 

Un testimoni flagrant d'aquestes mentides? Ramon Espadaler, nou secretari general de CiU, que "pren el relleu de Josep Antoni Duran Lleida lloant el valor de la centralitat com l'eina que té les respostes que necessita el procés català" (LV, 27/7), va fregar el súmmum de el desvergonyiment en afirmar (LV, id) que Unió reforça CiU apostant pel dret dels pares a poder escollir lliurement l'educació que volen per als seus fills. 

Això, un dia abans que la consellera d'Educació de Catalunya, Irene Rigau, carregués contra el reial decret sobre ensenyament del castellà a Catalunya (LV, 28/7): 

Es pretén donar resposta a un fals problema, que és que uns pocs pares volen que els seus fills acabin escolaritzats en castellà, volen viure com si estiguessin a Salamanca. 

Ramon Espadaler, que també és conseller d'Interior de la Generalitat, hauria de cuidar que "els pares que intenten escollir lliurement l'educació que volen per als seus fills" no siguin sotmesos al bullying d'algunes associacions de pares, directors d'escola i fins i tot ajuntaments. Si no estiguessin amenaçats serien molts més que els que comptabilitza la discriminadora oficial Irene Rigau. 

El tocomocho, sigui individual o social, només ho poden tramar persones desproveïdes d'escrúpols. I avui Espanya s'assabenta, en part sorpresa i en part confirmant sospites molt fonamentades, que el tocomocho secessionista no ha estat una excepció. L'ideòleg que ho va planificar i ho va ser executant amb paciència (llegir Paciència i independència. L'agenda oculta del nacionalisme, de Francesc de Carreras, Ariel, 2014) acaba de confessar públicament els seus fraus fiscals, fraus fiscals que són, com ja he escrit (LD, 30/7), peccata minuta quan se'ls compara amb la fractura que va provocar dins la societat catalana i entre una part d'aquesta i el conjunt d'Espanya i Europa. Encara que també és bo recordar que en alguns casos, com en el d'Al Capone, els delictes econòmics suficients per compensar la manca de proves d'altres grans. 

Els detritus de la psicoanàlisi 

La reacció dels secessionistes davant del escàndol està tan plena de falsedats i hipocresies com tot l'entramat de la campanya. Els corifeus més servils furgar entre els detritus de la psicoanàlisi per forjar arguments exculpatoris que es complementaven amb una subtil reivindicació del patriarca caigut. Fabular Francesc-Marc Álvaro a "De tòtem a parallamps" (LV, 30/7): 

Ell deia que la seva passió era el país però, a l'hora de la veritat, la seva gran passió ha estat la família, rotundament. La família ha passat davant de tot, també de la seva obra política importantíssima [sic]. Per tractar de protegir la seva dona i els seus fills, el que va ser president de la Generalitat i líder del nacionalisme català rebenta el seu personatge històric, assumeix la seva mort civil, s'esquerda el seu llegat, fereix el seu partit i fa tones de desconfiança sobre la societat catalana . 

David González ens adverteix a "Avui no toca, demà tampoc" (LV, 3/8) que el mateix Álvaro ja havia previst, en el seu llibre Ara sí que toca. Jordi Pujol, el pujolisme i a els Successors, els efectes traumàtics que tindria sobre aquelles pobres criatures el desinterès del pare i la sobreprotecció de la mare. Mare que, recordem, no els permetia jugar amb altres nens que parlaven en castellà. Heus aquí la versió que li havia arribat a Álvaro, des altes jerarquies convergents, sobre la relació paternofilial dels Pujol Ferrusola: 

Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit, Jordi, perquè té mala consciència per no haver-se pogut dedicar a la família en el passat, quan els fills eren petits (...) Pujol va dilapidar, mentre treia endavant les seves iniciatives a favor del país [sic], els diners del avi Florenci i, alhora, no va pensar en fer diners per als fills, obsessionat [enderiat] com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol va fer una mala passada a tots, l'avi ia ells mateixos, i, per això, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels seus fills. 

Després de practicar aquesta exploració dels laberints freudians, Álvaro li dóna una nova volta de maneta a l'aparell de desinformació ("L'engany i la gent", LV, 31/7), l'última mentida consisteix a desvincular el patriarca caigut de la seva croada : 

No perdem de vista els fets, Pujol no ha estat l'inspirador ni l'artífex de l'actual moviment sobiranista, al qual ell s'apunta tardanament, sempre amb incomoditat, atesa la seva defensa, durant dècades, de la via autonomista. 

Una altra mentida que no resisteix la confrontació amb les hemeroteques i amb la ben documentada bibliografia que situa el 1980, quan Jordi Pujol assumeix la presidència de la Generalitat, el començament de la pacient tasca de sapa balcanizadora. Tampoc és cert que, com afirma Artur Mas, Pujol no influeixi sobre la política de la Generalitat des de fa deu anys. La seva ideologia marca cada pas del procés secessionista i CiU desempolvaba seva figura cada vegada que la necessitava per avalar una nova etapa de l'ofensiva rupturista. 

Siguem seriosos 

L'important, ara, és determinar d'una vegada per totes si l'entorn polític de Pujol, amb Artur Mas al capdavant i Oriol Junqueras a la rereguarda, coneixia els seus tripijocs. Si els coneixia i callava, haurà de carregar amb la responsabilitat que cap als còmplices. Si no s'assabentava del que tenia davant dels nassos, haurà de pagar el preu del seu estolidez retirant-se a casernes d'hivern. Siguem seriosos: Pujol no confessar perquè estigués penedit o perquè els seus coreligionaris hi exigissin, sinó perquè sentia al clatell l'alè de la justícia. La passivitat del Govern de Mariano Rajoy és un altre mite que s'esfondra per a alegria de tots els espanyols, començant pels catalans rescatats del tocomocho. Lluís Foix ho explica sense eufemismes a "La gran estafa amagada" (LV, 6/8): 

Ha caigut el mite inqüestionable per una confessió que ningú li demanava, voluntària, no sabem si com a conseqüència d'un arravatament de sinceritat i transparència, o perquè la justícia i els mitjans de comunicació li trepitjaven els talons. Més aviat sembla el segon, forçat per la qual cosa es respirava en ambients periodístics i judicials. Pujol va donar la cara però només parcialment o, millor dit, el seu comunicat era només una part insignificant de la realitat dels fets presumptament corruptes que van apareixent des d'instàncies judicials i mediàtiques. (...) Es va arribar a difondre amb tanta seguretat que Espanya era una pelleringa que, a més, ens robava i que va ser definida per Pujol com "una realitat entranyable", que l'hi van arribar a creure o, si més no, van pensar que la policia judicial, la UDEF i altres braços que actuen a compte de l'Estat o des de diverses instàncies públiques, no penetrarien en el disc dur del que passarà segurament a la història com la cara més lletja del pujolisme. (...) El president Mas s'ha declarat hereu polític de Pujol. Va cometre l'error de qualificar la declaració del seu mentor com un tema de caràcter personal i privat. No s'adonava que la sacsejada pujoliana arrossegaria al Govern, al partit de CDC ia tots els que havien mantingut la fe en el mite de Catalunya durant gairebé mig segle. 

Mas acaba de declarar (LV, 6/8) que espera que no es descobreixin més casos de corrupció a Catalunya, però, ha afegit, "no tinc la seguretat que no hi haurà més". 

Insisteixo: s'ha ensorrat el mite de la passivitat del Govern de Mariano Rajoy. Tot indica que el disc dur de la confabulació secessionista està en bones mans.