viernes, 15 de agosto de 2014

Els seus malbarataments els hauran de pagar els nostres néts

    
Quan Rajoy va accedir al poder el 2012 ens va prometre acabar amb el malbaratament de les diferents administracions i tots pensem que una de les premisses puntuals seria acabar amb les duplicitats el desgavell de les diferents administracions. El deute públic va superar el llindar històric del bilió d'euros el passat mes de juny i, un cop sumada la factura de les empreses públiques, l'endeutament del conjunt de les administracions se situa ja per sobre del 100% del PIB.

El deute públic s'ha disparat un 145% des que va esclatar la crisi financera internacional el 2007, pel que ha passat del 40 a prop del 100% del PIB, fet que suposa més de 600.000 milions d'euros en sis anys. El cost per al contribuent és brutal. L'Estat s'ha endeutat a cada home, dona i nen en un total de 23.000 euros, gairebé 15.000 més del que suportaven just abans de la crisi.

Es pot dir que les diferents administracions han augmentat considerablement les seves despeses generals i de personal en detriment dels seus serveis essencials i la qualitat dels mateixos. D'altra banda no deixem de sorprendre'ns de la gran quantitat de subvencions milionàries innecessàries que continuen cap a partits polítics, sindicats patronals i altres estaments que haurien de finançar exclusivament amb els diners dels seus afiliats.

En lloc d'acabar amb totes les despeses supèrflues i innecessàries, que són molts, posar ordre en el caòtic i malgastador sistema autonòmic i reformar en profunditat el ineficient Estat del Benestar, PP i PSOE han optat per la via fàcil, però enormement contraproduent, de disparar els impostos a les famílies i empreses per sostenir gairebé intacta l'elefantíaca estructura estatal. El resultat d'aquesta irresponsable estratègia salta a la vista: d'una banda, el dèficit segueix sent molt elevat i el deute no deixa de créixer, de manera que el pes dels interessos és cada vegada més gran i la fràgil situació dels comptes públics es s'agreuja per moments; de l'altra, l'elevat deute i l'enorme càrrega impositiva aplicada al sector privat es tradueixen en una recuperació econòmica molt lenta i feble, amb tot el que això suposa en matèria de creació d'ocupació.

Es parla d'èxit quan el sector públic segueix recollint a la col · locació de lletres, bons i en general deute públic, fins al punt d'haver d'ampliar l'oferta prevista per donar satisfacció a l'exigent demanda..Los polítics segueixen felicitant irresponsablement per cada remesa de deute col · locada en el mercat, això si, a interessos més baixos que el 2012.

Els gestors de les finances públiques ens omplen d'història financera, aportant dades de l'evolució a la baixa experimentada pels tipus d'interès aplicats a les emissions de deute públic espanyol en els últims dos anys; arribant amb això, més o menys, a la conclusió que seria un error no aprofitar la circumstància per a l'endeutament (perdó, palanquejament) .No obstant això, amb una dosi una mica més gran de prudència, pregunto jo: ¿quant durarien la fortalesa i la confiança si el senyor Mario Draghi retirés les seves promeses de diners fàcils i tant com es necessiti i tanqués l'aixeta del crèdit als governs més pròdigs? Què faríem llavors? Qui renovaria ia quin preu el nostre endeutament ?.

No hay comentarios:

Publicar un comentario