Aquest dijous l'exlíder de Ciutadans al País Basc, Luis Gordillo, ha anunciat per sorpresa el seu fitxatge pel PP, tot i que les dues formacions van aconseguir una aliança en el seu dia per concórrer junts a les eleccions basques sota el paraigua de la plataforma PP més Cs.
El salt de Gordillo, que deixa a l'altre parlamentari basc de el partit d'Inés Acostades en soledat en el grup parlamentari a la Cambra de Vitòria, ha provocat una notable maror a tots dos partits. Cs amenaça fins i tot amb trencar l'aliança, una decisió gairebé sense repercussions funcionals en la política basca.
El traspàs, quan només han transcorregut 15 mesos de legislatura autonòmica, s'ha interpretat en Ciutadans com un acte clarament hostil del seu soci, fins al punt de fer trontollar l'acord de coalició electoral que van segellar tots dos partits a les autonòmiques basques de 2019.
En els territoris el tracte amb el soci taronja per part de les direccions de el PP està començant a fer-se a títol individual. Amb parlamentaris, i fins i tot càrrecs institucionals, si es dóna el cas. La raó que ofereixen és que «no hi ha un poder central territorial de què fiar-se», i, en conseqüència, tampoc hi ha un poder nacional que controli aquests poders territorials. En alguns dels pactes de coalició el PP ha començat a obrir una relació individual amb cada representant de Cs. Diuen que per «la debilitat» de l'comandament únic.
L'operació de l'PP venia negociant des de fa ja temps, i afecta d'arrel a la coalició que PP i Cs tenen al Parlament basc, per la qual sumen 6 escons. Aquella operació la va forçar Gènova, a costa d'obrir-se una crisi en l'organització regional, i va donar resultats molt escassos. Va ser un experiment que va néixer i va morir allà.
En l'oposició a la Cambra basca, i davant la irrellevància de la seva representació, el desequilibri de l'acord per aquesta última fugida és assumible per als populars. En realitat, a l'PP no li preocupa gens ni mica perquè compta més el que pugui sumar a la balança per apropar Pau Casat a la Moncloa. I per Cs, el problema veritablement important està en el que segueix coent darrere dels focus i que amenaça d'afectar fins i tot de nou a la seva representació tant al Congrés com al Senat.
Tan crescuts estan en la direcció de l'PP, després del seu conclave valencià, que es veuen capaços d'arribar a el govern amb el suport exterior de Vox, a canvi de res, i després d'haver fagocitat a el partit de Acostades. Per cert, que en aquest procés d'absorció, encara que tots ho neguin, la ideologia pesa menys que la subsistència, i a favor dels populars flueix el corrent que s'anticipa als càrrecs taronges que es quedaran sense feina si no es recol·loquen a temps. L'últim ex de Ciutadans s'ha passat a l'PP de Carlos Iturgaiz, que no és, precisament, el símbol de l'PP més moderat i liberal. Castella i Lleó i Andalusia seran els següents exàmens decisius per a Cs, i al PP creuen que certificaran el final de l'etapa dels governs de coalició igual que ha passat a la Comunitat de Madrid.
També a Catalunya
Des de divendres Lorena Roldán amplia les llistes d'afiliats de el Partit Popular de Catalunya, assegurant que «després de la convenció de l'PP a València, reafirmo encara més la meva convicció d'estar en el lloc correcte, l'únic capaç de derrotar el 'sanchismo' i l'únic capaç de tornar la llibertat a Catalunya. Més tard que aviat serem decisius a Catalunya i Casado governarà «.
Resulta si més no curiós el canvi de postura de Lorraine Roldán, qui no fa tant de temps acusava al Senat als populars de «pactar durant anys amb els nacionalistes a Catalunya perquè els convenia«.
La implosió de Cs després del desastre de la moció de censura a Múrcia va accelerar una fase de descomposició. Dos diputats al Congrés, tres senadors i fins a set diputats autonòmics (Múrcia, Madrid i Comunitat Valenciana) van abandonar el partit, el que va deixar a Inés Acostades sense grup parlamentari al Senat perquè el mínim són sis representants.
Ara les aigües tornen a sonar, anticipant la tempesta que la direcció taronja tem que descarregui quan s'aproximin les eleccions autonòmiques i municipals. El drama és que fa olor ja molt a terra mullada i la tempesta pot esclatar abans del que pensaven.
Acostades ha perdut el control de les adreces autonòmiques del seu partit. I els líders regionals tampoc controlen les seves estructures. L'escenari més propici, animat a més per la pujada de la ressaca de la Convenció Nacional de PP, perquè Gènova no deixi passar l'oportunitat d'accelerar l'absorció de Cs «per les bases».
El PP se sent en condicions de fer un altre cop a la reunificació de l'vot de centre dreta després de l'OPA que van llançar amb el salt de Toni Cantó, Lorena Roldán i Fran Hervías.
A l'bert Rivera no va assistir presencialment a la Convenció de el cap de setmana, en una decisió purament estratègica i que res té a veure amb l'estat de les relacions de l'fundador de Cs amb la direcció dels populars. Gènova segueix comptant amb Rivera i amb el seu despatx d'advocats per a tots els recursos d'inconstitucionalitat que anuncien contra les lleis de Govern.
Rivera continua com a font d'inspiració per animar nous ingressos des de la bancada taronja. «Només Casat pot ser president», va assegurar ahir Gordillo, l'últim transvasament dels taronges als populars, en un gest que permet el PP incidir en el mantra que el seu objectiu és ocupar tot l'espai de l'PSOE cap a la dreta. L'equip de Casado fa publicitat de la tesi que l'espai de centre, que al seu dia li va disputar Cs, ja ha tornat a ells, i que ara toca mirar més a la dreta i intentar recuperar per al centre algunes de les banderes de les que s'ha apropiat hàbilment Vox en els últims anys.
Casado vol governar en solitari i per això necessita aprimar tot el possible la fortalesa electoral del partit de Santiago Abascal, amb l'esperança que, encara que els necessiti per ser investit, pugui deixar-los fora de govern, en una còpia de el model d'Isabel Díaz Ayuso a Madrid.
No hi va haver novetats en el programa, ni un discurs històric de Casado, però la Convenció de València ha fet créixer l'autoestima de l'PP. En l'organització reconeixen l'acte de força que va representar el ple de la Plaça de Bous, i que en l'imaginari col·lectiu ha servit per reviure l'esperit que va mobilitzar les sigles en el clímax de l' «aznarisme».
No hay comentarios:
Publicar un comentario