Syriza davant la seva harakiri

Entre avui i demà s'ha de decidir al Parlament grec l'acord pres per primer ministre grec Alexis Tsipras amb la Unió Europea per impedir la seva sortida immediata de la zona euro. Una cosa que està per veure ja que els seus companys de partit i els interessos creats estan en contra de l'acord. Tsipras encara no s'ha adonat que està liquidat com a líder de la seva formació. Posteriorment i abans de divendres 6 parlaments de la resta d'Europa, Alemanya entre ells hauran de ratificar aquest acord abans que el Banc Central Europeu comenci a injectar diners als bancs grecs. Tenen previst no aixecar les limitacions del "corralito" almenys fins passats dos mesos.

El rescat grec s'estima entre 82.000 i 86.000 milions d'euros afegit als 240.000 milions rebuts anteriorment, la treu al deute grec i els avals i liquiditat del BCE, Grècia acumularia més d'un 254% del seu PIB en ajudes, una xifra superior en 12 vegades a l'ajuda que va rebre Alemanya el 1953 després del tractat de Londres. Als espanyols ens tocarà desemborsar uns 10.000 milions a afegir als 26.000 que ja es donen per perduts. I Zapatero deia en el segon rescat, que invertir a Grècia podia ser un bon negoci.

L'única esperança per a l'economia i el poble grec és que les mesures legislatives s'implementin de manera immediata i urgent, ja que no és un problema de finançament ni solidaritat. És la destrucció total de la confiança en un Govern i unes institucions. Com tots els populistes, Syriza passarà a la història per ser la responsable d'empitjorar brutalment el que feia veure protegir: l'Estat de benestar i als desfavorits. El rescat de Grècia va ser una donació de tot Europa, i necessitarà de monitorització i control constant per evitar que torni a passar el mateix i tinguin la cara de dir que "és culpa dels que ens van prestar, per fiar-se".

Syriza ha conduït el que era un país amb dificultats a un estat fallit a la vora de la intervenció. Va arribar a una Grècia que creixia un 0,8%, hi havia reduït el dèficit a la meitat i en superàvit comercial i ha aconseguit en cinc mesos que la producció industrial es desplomi (un 4% en un mes), el país es vagi a la recessió i la inversió fugi. La confiança triga anys a aconseguir i molt poc en destruir-se. El populisme comunista sempre fa el mateix, a veure si ens anem donant compte.