La gran família

En el dia que recordarem en molts anys després de l'abdicació del rei Joan Carles i la imputació de sun filla Cristina que no ha trigat a aflorar en cascada les primeres dimissions dins la casta política. Avui hem conegut (per fi) que Magdalena Álvarez ha presentat la dimissió com a vicepresidenta del BEI. Ha trigat 30,000 euros a decidir-se. Ara diu que ho ha fet per culpa del Partit Popular que no han parat de assetjar per la nimietat de desfalc produït a causa d'un procediment que ella va inventar i que va estar saquejant els fons destinats als treballadors andalusos. Ara ella diu que va a tornar a la seva plaça de inspctora d'hisenda, cosa que té molt perill tractant-se d'ella. No estaria malament enviar d'assessora econòmica a l'ambaixada del Txad, almenys jo em sentiria més segur. 

Anem per una altra dimissió, La de Willy Meyer d'IU que ha anunciat la seva renúncia a l'acta d'eurodiputat en fer-se públic que va contribuir al fons de pensions en una SICAV-una societat d'inversió de capital variable-"" entre els anys 2004 i 2009. cosa que no és delictiva però totalment incongruent dins dels plantejaments del partit que representa, quan el ha estat l'abanderat contra l'existència dels paradisos fiscals i en aquest cas estava a Luxemburg pel que només tributava pel 0,01% dels beneficis i més tenint en compte que les Sicav són entitats que pretenen burlar les obligacions fiscals de les empreses. 

IU va assenyalar que l'eurodiputat es va dir de baixar en conèixer, ahir mateix, que aquest fons actuava en una SICAV-una societat d'inversió de capital variable-"i tenint en compte que les Sicav són entitats que pretenen burlar les obligacions fiscals de les empreses ". En una nota, IU va assenyalar que l'eurodiputat es va dir de baixar en conèixer, ahir mateix, que aquest fons actuava en una SICAV-una societat d'inversió de capital variable-després de convocar una roda de premsa urgent a la seu d'IU. Ha assegurat que se'n va "per ètica i per coherència". Meyer ha estat acompanyat en l'acte pel coordinador federal d'IU. 

Anem a per un altre que no dimiteix ni amb aigua calenta. Es tracta del secretari general d'UGT Cándido Méndez. Aquest paisà ha estat clamant contra el PP pel cas Gürtel. Resulta que a Andalusia la policia està detenint des de fa més de dos anys als principals dirigents del sindicat de tal manera que tota la cúpula regional aquesta o encausada oa la presó sigui pels ETS falses o els cursos de formació amb el que finançava les seus, dinars o les gresques dels seus dirigents. 

Qui hauria de controlar tot això hauria de ser el Tribunal de Comptes però ara hem tingut l'explicació de perquè no arribava a temps de qualsevol xoriçada. Sabiem que el consell era pactat per les primeres forces polítiques (PP i PSOE especialment) Però ara resulta que a la plantilla delTribunal de Comptes sembla ser que hi ha més vincles de llinatge que en l'arbre genealògic de la Casa de Borbó. Des del barana de la UGT que anava col · locant a les parentes després de cada divorci fins el cunyat de la cunyada del sogre del vocal tercer, allà, segons sembla, tot queda en família. Perquè després diguin que PP i PSOE no apliquen polítiques de suport a aquesta institució, el nucli primer de tot ordre social que es vulgui civilitzat. Vet aquí l'espectacle crepuscular del públic convertit, ja sense dissimular, en privatiu comerç de sagues i bressols. Atapeït entramat feudal de hijosdalgo que alimenten als seus respectius seguicis patronímics. Així des del conserge de la porta fins al president. 

No obstant això, i contra el que ordena el tòpic canònic un milió de vegades repetit, Espanya no té un Estat "elefantiásico". Enfront dels 9 empleats públics per habitant de Suècia o l'1 per cada 12 de França, el nostre país se situa just a la mitjana de la Unió Europea, amb 1 per cada 16. Exactament el mateix percentatge que Alemanya, per cert. Assumpte ben diferent és el de l'eficiència. Recordem al respecte la cèlebre Llei de Bronze enunciada per Alejandro Nieto. Aquesta que implacable diu: "Cada empleat estatal ajustar el seu rendiment al del col · lega que, cobrant idèntica quantitat, treballi menys". 

Encara costa imaginar quin altre podria fer estat el resultat final del desmantellament planificat de la funció pública al llarg dels últims lustres. Al cap, no en cosa diferent ha consistit la ecumènica patrimonialització de les administracions en mans dels partits. Genuïna privatització de l'Estat de què el Tribunal de Comptes únicament constitueix tragicòmic esperpent. Clamava Ortega el 1914 mentre es podria la Restauració en el fang de l'esclerosi caciquil.