martes, 29 de julio de 2014

Matar el pare

 

Aquest matí Artur Mas amb cara de pena ha comunicat finalment que Jordi Pujol, el seu pare polític, ha deixat de ser Molt Honorable i ha estat desposseït de les prebendes del seu càrrec d'ex president, dels més 80.000 euros de pensió, despatx de 440 mts. al Passeig de Gràcia, secretàries i xofer inclosos. No ha parlat de tornar les quantitats milionàries presumptament sostretes durant els 23 anys en la Presidència de la Generalitat ni tampoc de tornar el que durant els onze anys després ha estat percebent indegudament,

La confessió de Jordi Pujol sobre l'existència d'un petit capital sense declarar que ni tan sols ha determinat procedent d'una herència que estaria a Suïssa ha donat lloc al fet que les enormes fortunes a nom dels seus fills estiguin ara mateix sota la lupa de la justícia amb els successius esdeveniments ocorreguts arran d'aquest escàndol aquesta causat un autèntic terratrèmol a l'alta burgesia i la classe política que ara mateix es mostren sorpresos el que ja sabíem molts catalans de bona voluntat, com altres tants espanyols que fa temps ja suposàvem que la família de Jordi Pujol es prevalía de la condició institucional del seu pare.

Com es confondrien els que pensessin d'haver dipositat sense minva ni control, sense límits ni condicions, els valors de la pàtria catalana a la persona i la gestió de Jordi Pujol no hi haurà de passar a l'anomenat procés independentista una factura possiblement impagable. Qui pensi en aquest moment que Esquerra pot ser la solució lliure de pecat només cal veure les hipòcrites cares de sorpresa de Tardà o Junqueras quan mostren la seva sorpresa i diuen haver conegut en aquest moment el que ha estat passant del qual s'han estat beneficiant , al costat de polítics del PSC o del PP que han estat còmplices d'aquest saqueig institucional que si no es beneficiaven preferien estar mirant a una altra banda mentre anaven saltat notícies escandaloses de per algun diari de la capital. Sinó Per què els catalans des de fa molts anys paguen els impostos més elevats de tot el territori espanyol i en canvi els seus serveis i infraestructures estan com estan?

Què va haver de passar perquè el pacte tàcit d'entre la Generalitat i els successius governs de Madrid, que es feien els distrets, comencessin a prestar atenció al que estava passant? Doncs senzillament, molts vam creure que Pujol era un home d'Estat i només a partir del 2010, quan ja amb vuitanta anys va pegar el cambiazo i es va fer independentista, va ser quan molts van començar a pensar que el seu relat biogràfic era el d'un astut oportunista o el d'un frívol. 

Però Felipe González pel seu interès polític li va obrir la porta a la impunitat que han respectat els seus successors quan a través del poder de l'estat va decidir que els jutges havien arxivar l'estafa de la Banca Catalana que ell era el cap, en contra de l'opinió d'aquells juristes com Burón Barba o Margarita Robles i fiscals com Mena o Villarejo es van atrevir a pensar que si hi havia delicte i algú que no podia ser un altre que Pujol s'havia quedat amb els diners dels estalviadors. Llavors el lladre embolicat en la bandera catalana excitar un nacionalisme en benefici propi. Els saquejats inversors es van quedar sense els seus estalvis i els fiscals i jutges que pensaven només a aplicar la justícia van ser amenaçats i menyspreats per l'opinió i finalment relegats a l'oblit. D'aquí ve la impunitat que Jordi Pujol ha estat gaudint fins ara.

Tampoc arribem a suposar que la omertà al Principat-mai així denominada, òbviament-responia en el fons al mateix sistema clientelar que denunciava des d'allà com xacra andalusa o extremenya (és a dir: espanyola). Ni, per als que tenim algunes conviccions d'ordre confessional, se'ns va acudir pensar que un polític de missa i discurs moral (llegeixin les seves agòniques creences en el seu llibre "Un home davant el congost"), podia resultar una entabanador del calibre que ha demostrat l'expresident de la Generalitat.

Pasqual Maragall no es recorda de res i ningú se'n recorda de Maragall, però va ser ell i només ell el 2003, que es va atrevir a denunciar el percentatge del pizzo, que és com anomenen a la Cosa Nostra a les comissions. Allò del tres per cent. El periodisme que es diu català no li va donar la més mínima importància. En aquell temps, i en realitat durant els últims trenta anys, la immensa majoria dels patrons, editors, directors, columnistes, analistes i guionistes a Catalunya s'han dedicat a concedir premis ia denunciar en nom de la democràcia els atacs de la Brunete mediàtica o caverna a la pàtria de Guifré el Pilós, Jacint Verdaguer i Jordi Pujol.

Alguns tenim més motius que altres per mostrar perplexitat. Però, els que han viscut en aquesta ficció que era la veritat dins de la mentida del pujolisme, tenen dret a esquinçar-se les vestidures? En absolut. Vegem el cas d'Artur Mas: creu el Molt Honorable que ell, conseller en governs de Pujol, conseller en cap del seu últim executiu i el seu dofí, company de fatigues del seu hereu, Oriol Pujol, pot desprendre de l'esquitxada de trenta-quatre anys d'engany i impostura del seu cap de files? Si ho creu, es confon. Tots dos van pròximament a anar al pou de l'oblit sense el suport del seu mentor.

Tots els portaveus del menyspreu (abundants en el pujolisme), segurament no són pitjors que altres, però sí, almenys iguals, i pel que fa a Pujol i el seu entorn fa, particularment hipòcrites, sepulcres blanquejats, segons la paràbola evangèlica que Jordi Pujol haurà escoltat tantes vegades amb recolliment a la missa sabatina de les 19.30 a la qual assistia, mentre els rendiments dels seus comptes en paradisos fiscals quedaven exempts com pecador després de confessió i penitència.

Però va errar Pujol: la política no és ni Església, ni religió, ni els seus càstigs són expiacions penitencials. La seva sentència és l'ostracisme i, si escau, la romana i implacable damnatio memoriae (la condemna a l'oblit), que ha de ser el noble poble de Catalunya-tan per sobre dels que l'han dirigit i encara dirigents qui la dicti amb la justícia històrica amb la qual les societats madures posen a cadascú al seu lloc. Pujol no era Catalunya, però va arribar a semblar-i, sobretot, els catalans i moltíssims espanyols van creure en aquesta fraudulenta unió hipostàtica. Burda mentida.

La ficció de molts dirigents catalans-la que tancava la veritat de la mentida-ha estat un insult a Catalunya, per descomptat. Però no només. També ho ha estat a la resta d'Espanya a la qual, per activa, passiva i perifràstica, s'ha alliçonant amb una superioritat que era, primer, cultural, després, cívica i, en tercer lloc, precoçment europeista. Doncs : d'acord amb el que estem sabent i-sobretot: estiguin atents-del que sabrem, s'imposa una dura cura d'humilitat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario