Aquest no és el cas Aguirre ..., és el cas PP.

Estava cantat, amb el tema de la Púnica i el posterior associat de Lezo ha estat el desencadenant de la ja desitjada i esperada per tots (PP inclòs) dimissió d'Esperanza Aguirre. Ha comparegut davant els mitjans i sense preguntes ha anunciat la seva dimissió per no haver sabut controlar els seus mes directes col·laboradors especialment Ignacio González, el seu protegit ara a la presó pel cas Lezo.

És l'adéu polític definitiu de qui ho va ser gairebé tot al PP. Fins i tot va amenaçar amb rivalitzar amb Mariano Rajoy per fer-se amb la presidència de la formació. Però tot es va anar a poc a poc diluint al mateix temps que es coneixien presumptes trames corruptes al PP de Madrid. Alguns enemics interns van ajudar a cavar la seva tomba i, ja al final, va existir un clam perquè es fora.

Al PP que ha tingut durant anys un embull muntat a costa de les obres i licitacions és ara acusat de finançament irregular, (no il·legal, la llei és de 2015) que no ha estat capaç de regenerar-començant per la seva cúpula, li queda encara ¿ vergonya? que els impedeix que ningú del partit posi en valor la gestió de l'equip d'Aguirre a la Comunitat i surti en defensa seva, Sembla que tot el partit està atordit per la qual cosa es presumia estava preparant-o bé els seus companys de partit que l'han estat condemnant a la foguera des de fa temps. Dins el PP s'havia iniciat la cacera des de fa temps, que pot fer-los saltar per aires i portar-los a una situació com el que ha passat amb els dos partits governamentals a França ahir.

El greu problema d'Aguirre no consisteix, segurament, en què ella sigui corrupta o hagi permès la corrupció dels seus càrrecs de confiança, sinó que és una política que ha suplert les seves moltes mancances en la capacitat de gestió i control per un populisme de tall liberal i que ha exigit als seus col·laboradors més pròxims -i als que no ho eren- una fidelitat canina alhora que rebia complaguda una sistemàtica adulació. En la mesura que practicaven aquesta actitud submisa, ella posava per ells la mà al foc. Per això la té cremada.

Aguirre, que ni tan sols ha estat imputada, i probablement no ho fos cas, és ara mateix tractada com una vulgar lladre per part dels seus adversaris polítics entestats a destruir el PP. Només Pablo Casado va sortir públicament al seu auxili. Des de l'arrest de González, Rajoy va fer com si no existís, per deixar-li clar que no comptava amb el seu suport. Cal reconèixer que durant la seva gestió al PP de Madrid va aconseguir elevar el nivell de vida dels madrilenys com mai havien estat, avançant a regions com Catalunya i País Basc i això ningú s'ho està reconeixent.

Un parell de centenars més de milions robats a Madrid no tenen comparació, pel seu import amb el que ha passat a Catalunya, que ni tan sols es pot quantificar, com no sigui sumant la fortuna de la família Pujol que va rodant pels paradisos del món mundial, estimada ja en mes 3.000 milions més el que ha aparegut en els continus judicis sobre els choriceos del CDC el partit que va crear Pujol i va canviar de nom per fugir de la justícia, no de les cares visibles que encara sustenten l'actual president Puigdemont. Ara mateix Catalunya està en fallida on s'han dilapidat quantitats superiors per finançar ambaixades i referèndums, que no és més que un viatge a enlloc.

Podemitas i socialistes de l'Ajuntament de Madrid han destapat cava, davant la notícia de la dimissió de qui els treia els colors a cada cacicada. Begoña Villacis l'ha definit és respectuós, aclarint que "aquest no és el cas Aguirre, és el cas PP".