El fiasco d'Itàlia

Sense si més no esperar a la finalització de l'escrutini, l'insensat Matteo Renzi va anunciar ahir a la nit la seva dimissió com a primer ministre d'Itàlia després de sortir derrotada en les urnes la seva reforma constitucional, a la qual havia vinculat la seva continuïtat com a cap del Govern.

Els italians van donar aquest diumenge l'esquena a la gran aposta de Renzi, que afectava sobretot al Senat, que anava a passar de 315 a 100 escons ia deixar de ser elegit de manera directa per la ciutadania per quedar en mans de consellers regionals, alcaldes i el president de la República.

Renzi va voler atribuir-se la sencera responsabilitat de la derrota. "L'experiència de la meva Govern acaba aquí" va anunciar, "jo volia reduir el nombre dels escons i la butaca que ha saltat és el meu. El resultat és clar. La victòria del no ha estat extraordinària. He perdut, i encara que en la política italiana no perd mai ningú, vull repetir-ho en veu alta. Jo he perdut. Sóc diferent i ho dic amb un nus a la gola. Crec en la democràcia. I quan un perd no es va a dormir xiulant com si res. Aquí s'acaba el meu Govern. Me'n vaig sense remordiments ". Deixa la incògnita de si es va per sempre o per preparar el retorn.

Aquest dilluns, després de reunir-se amb els seus ministres, Matteo Renzi pujarà al palau del Quirinal per presentar la seva dimissió al president de la República, Sergio Mattarella. Una renúncia que, res més tancar-se les urnes i conèixer-se la rotunditat de la derrota a través dels primers sondejos a peu d'urna, ja li havien sol·licitat els representants de l'oposició.

Amb la crisi política que s'obre ara a Itàlia, i que podria impulsar les aspiracions dels secessionistes padans i dels populistes de Beppe Grillo, la Unió Europea torna a experimentar poderoses turbulències, que no faran sinó cobrar força el 2017, amb la celebració d'eleccions transcendentals a Holanda, França i Alemanya.

La Unió Europea no aconsegueix deixar enrere la profunda crisi en què viu immersa des de 2008, amb una economia en risc permanent d'enfonsament i uns Estats membres en molts casos totalment superats pels esdeveniments. La UE sembla de vegades un dinosaure i d'altres, un pollastre sense cap. La seva imatge i la seva projecció internacionals no fan més que rebre durs cops, i la seva pertinència i legitimitat s'està posant en qüestió per porcions cada vegada més grans de la ciutadania europea.

La Unió no passa pels seus millors moments i tot sembla indicar que el que està a punt d'arribar tampoc serà un any promissori. No hi ha idees, posicions, propòsits comuns, ni elements dinàmics vogant en la mateixa direcció, mentre les institucions i els partits tradicionals donen formidables mostres de debilitat i els populistes de tota mena i condició marquen l'agenda política. Així les coses, no cal ser un pessimista recalcitrant per a pintar núvols negres sobre el panorama comunitari: només cal ser realista.